Leila Khaled
 Leila Khaled |
|
|---|---|
 |
|
| Dades biogràfiques | |
| Naixement | 9 d'abril de 1944 (73 anys) Haifa |
| Religió | Ateu |
| Activitat professional | |
| Ocupació | Política |
| Altres dades | |
| Partit polític | Front Popular per a l'Alliberament de Palestina |
|
|
|
 |
|
 |
|
Leila Khaled (en àrab: ليلى خالد), amb nom de guerra «Xàdia Abu Gazala»,[n. 1] (Haifa, aleshores Mandat Britànic de Palestina, 9 d'abril de 1944) és una activista política palestina, membre del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), el Consell Nacional Palestí (CNP)[3] i la Unió General de Dones Palestines (UGDP).[4][5] Després de participar en els segrestos dels vols TWA 840 i El Al 219, en agost de 1969 i setembre de 1970, és considerada la primera dona segrestadora d'avions de la història.[6] No obstant, existeix el precedent d'Amina Dabhour, qui també fou membre del FPAP, que el 18 de febrer de 1969, va participar, amb tres companys més, en el segrest d'un avió Boeing 720 de la companyia El Al a l'aeroport de Zuric sense que l'avió comercial arribés a enlairar-se.[7][8]
Contingut
Biografia[modifica]
Orígens[modifica]
Khaled va néixer el 9 d'abril de 1944 a Haifa,[9][10] en una família palestina de classe mitjana i arrels cristianes que tingueren 12 fills.[11] De forma irònica, va arribar a dir que amb una família tant gran «tant podria formar un equip de futbol com enfrontar-se a les 12 Tribus d'Israel».[11]
El seu pare va treballar com a botiguer i va tenir en propietat la casa on vivien, que estava situada en el carrer de Stanton, molt a prop de Hadar, el barri jueu de la ciutat.[11] El 13 d'abril de 1948, com a conseqüència de la Guerra araboisraeliana de 1948, la família es va veure obligada a fugir, en el que es coneix com la Nakba.[10][12]
Leila Khaled, juntament amb els seus set germans i la seva mare, van marxar cap al Líban, i allà es van establir en el camp de refugiats de Tir.[10][12] Un cop allí, sustentat per l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA), fou assignada aquella mateixa tardor a la llar d'infants Sheikah.[13] Dos anys més tard, en la tardor de 1950, va aconseguir inscriure's a l'escola de la Unió d'Esglésies Evangèliques per a palestins, no sense abans haver aconseguit aprendre a llegir de forma autodidacta, escoltant a les seves germanes llegir i visionant mentalment passatges de l'Alcorà.[14]
Joventut[modifica]
Leila es va iniciar en l'activisme polític entre els anys 1956 i 1959, quan tenia entre 12 i 15 anys.[15] Posteriorment, seguint els passos del seu germà gran Mohammad, i de les germanes Zakiah i Rahaab, es va unir a una cèl·lula libanesa del Moviment dels Nacionalistes Àrabs (MNA).[15][16] Durant la primavera de 1961, Leila va aconseguir el graduat escolar de secundària, amb l'expectativa de poder entrar aquella mateixa tardor a la Universitat Americana de Beirut.[17] Tanmateix, es va trobar amb la dificultat de que la seva família preferia enviar a la universitat al seu germà Khaled, malgrat que va suspendre l'examen de graduació del batxillerat i ella va aprovar amb escreix.[18] És per això que va afirmar en la seva autobiografia: «la meva família professava la igualtat com la majoria de les famílies modernes, per no la practicava».[18] Finalment va aconseguir entrar en la universitat en el curs 1962-63, gràcies a l'ajuda econòmica del seu germà Mohammad que treballava d'enginyer a Kuwait.[18]
Emigració a Kuwait[modifica]
A finals de setembre de 1963, un cop acabat el primer curs, Leila va decidir emigrar a Kuwait, en la recerca d'una nova feina, i amb el suport de Mohammad.[19] A mitjans de desembre li fou assignada una plaça de professora a Al Jahra, a uns 50 quilòmetres de la capital kuwaitiana.[19] Durant aquells tres mesos sense feina, va presenciar per televisió l'assassinat i l'enterrament del president dels Estats Units John Fitzerald Kennedy, un esdeveniment que li va provocar llàstima i plor, malgrat l'hostilitat que desprenia el seu càrrec. Leila tanmateix tenia l'esperança de que el president Kennedy hauria adoptat una postura més favorable cap a la causa palestina, que no pas els seus successors en el càrrec, els quals van ser els presidents Lyndon Johnson i Richard Nixon.[19]
Ja a Al Jahra, Lila es va trobar amb un ambient rural molt poc avesat a l'oci, que requerien les seves necessitats, ni a les dinàmiques polítiques a les que estava acostumada.[20] Aquestes condicions materials de l'entorn juntament amb un estricte règim de treball, van fer que Leila es trobés incòmode.[20]
Ingrès en el FPAP[modifica]
Poc després d'entrar a militar a Fatah, l'organització d'alliberament no va deixar que Leila s'unís a la seva branca militar. En 1967, en el decurs de la Guerra dels Sis Dies, Leila es va unir al recentment fundat Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP) de George Habash, que es va originar a partir de la branca palestina del MNA[21], i que va arribar a esdevenir la segona facció més potent de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Les comunistes palestines Amina Dabhour, Xàdia Abu Gazala, i Rashida Obeida, van ser les tres principals fonts d'inspiració femenina de Khaled.[22] El 18 de febrer de 1969, tant bon punt es va assabentar del segrest fallit del vol d'El Al a Zuric, Leila es va posar en contacte per telèfon amb Abu Nidal, per manifestar-li la seva voluntat d'ingressar en la Brigada d'Operacions Especials.[23] A mitjans de 1969, Leila va practicar la lluita armada en els camps d'entrenament militar de Jordània.
Segrestos d'avions[modifica]
Vol TWA 840 (1969)[modifica]
El 29 d'agost de 1969, Leila es va arribar a conèixer en tot el Món, per la seva participació, juntament amb Salim Issawi, en el segrest del vol 840 de l'aerolínia TWA. El Boeing 707, que unia les ciutats de Los Ángeles i Tel Aviv, fou segrestat en el moment de fer una escala a Roma. L'aeronau fou batejada amb el nom de "FPAP-Palestina Lliure",[24] l'avió fou redirigit a Damasc. Khaled va obligar al pilot a sobrevolar la ciutat de Haifa, per tal de poder veure de nou la seva ciutat natal.[25]
Segons algunes fonts, la direcció del FPAP va pensar que Yitshaq Rabbín, qui aleshores era l'ambaixador israelià en els Estats Units, estava a bord, un fet que no era cert.[26] Un cop el Boeing va aterrar a Damasc, es va apartar als 116 passatgers que conformaven la tripulació de la nau, i es va fer esclatar la part frontal de l'avió, sense que hi hagués cap ferit. Els passatgers no-israelians foren posats en llibertat immediatament. Dels passatgers israelians, les autoritats sirianes mantingueren retingudes a les quatre dones durant un dia, mentre que els dos homes van estar presos fins al desembre, moment en què foren intercanviats amb el govern israelià com a presoners de guerra.[27]
Des de llavors, fou considerada a Occident com una «terrorista» i als països àrabs com una «heroïna». Després del segrest i la gran difusió d'una fotografia d'ella, realitzada per Eddie Adams, decidí sotmetre's a una operació de cirurgia plàstica al nas i la barbeta per tal de camuflar la seva identitat i poder formar part d'un segrest posterior, tot rebutjant una cara icònica que desaprovava. En aquesta fotografia apareixia aguantant un fusell d'assalt AK-47, vestint la tradicional keffiyeh i lluint per anell una bala subjectada amb l'anella de la primera granada de mà que va fer servir durant la seva instrucció militar.[28][25][29] La dolorosa intervenció quirúrgica es va realitzar el 13 de març de 1970, i va tardar dos mesos a recuperar-se.[11]
Vol El Al 219 (1970)[modifica]
El 6 de setembre de 1970, durant la revolta de palestins en terres transjordanes, coneguda com a Setembre Negre de Jordània, el FPAP va intentar segrestar cinc avions al mateix temps (els segrestos de Dawson Fields). Khaled, juntament amb el nicaragüenc-estatunidenc Patrick Argüello, tingueren la tasca de sabotejar el vol El Al 219 que unia Amsterdam amb la Ciutat de Nova York. L'intent va fracassar, perquè un passatger va aconseguir colpejar a Argüello amb una ampolla de whisky, i un agent de seguretat israelià va iniciar un tiroteig amb ell. Argüello va ferir a una hostessa amb la seva pistola[30] i va llançar una granada de mà sense activar, de les quals Khaled en tenia dues més.[31]
Els segrestadors quedaren desbordats per la situació, i Argüello va morir poc després, de camí cap a l'hospital, a causa de les ferides de bala. Com a testimoni dels fets, Khaled reivindicà que Argüello fou abatut, a sang freda, un cop restava immòbil a terra. També va afirmar que les granades de mà eren «només de broma», i es va queixar de maltractaments per part dels passatgers. L'avió va aterrar a l'Aeroport de Heathrow, a prop de Londres, i Khaled fou detinguda i traslladada a la comissaria de policia d'Ealing, un barri residencial a l'oest de la capital anglesa. L'1 d'octubre, després de passar 28 dies detinguda, fou alliberada, juntament amb sis presos més[32] del FPAP, que restaven en dependències alemanyes i suïsses (tres d'ells eren els responsables del segrest del vol de Zuric de febrer de 1969), en un intercanvi d'ostatges que havien estat presos en un segrest posterior.[33][34] Poc després fou rebuda a Síria com una «heroïna» i com una «lluitadora per la llibertat».[25]
Altres activitats[modifica]
En algunes entrevistes Leila va manifestar que tenia una especial estima pel Regne Unit, a partir de la seva primera visita a la presó en la que un oficial d'immigració volia saber per què havia arribat al país sense un visat vàlid. També va establir vincles de relació amb les dues policies assignades per protegir-la a Ealing, amb les qui més tard s'intercanviaren correspondència. Khaled va continuar tornant al Regne Unit per mantenir converses fins a finals de 2002.
En 2005, l'ambaixada britànica li va negar el visat per participar en una reunió a Belfast en el festival Féile an Phobail, a on fou convidada com a ponent. Finalment hi va participar a través d'una videoconferència.[35]
Khaled no confia en el procés de pau araboisraelià. Segons ella, "No és un procés de pau. És un procés polític en què la relació de forces està a favor dels israelians i no pas a favor nostre. Ells tenen totes les cartes per jugar, i els palestins no tenen res a perdre, sobretot quan l'OAP no està unida".[16] Es va involucrar políticament, i va esdevenir una membre del Consell Nacional Palestí, i va apareixer regularment en el Fòrum Social Mundial.[36][37][38]
En 2011, Leila Khaled va realitzar una gira de conferències per Suècia, incloent discursos en manifestacions del Primer de Maig del Partit Comunista de Suècia i l'Organització Central dels Treballadors de Suècia, en una galeria d'art pública, en la Universitat de Södertörn i en un seminari organitzat pel Partit de l'Esquerra suec.[34]
Com a partidària del materialisme dialèctic de Karl Marx i Friedrich Engels, s'ha declarat atea tot i que no ha criticat públicament la religió.[10] Està casada amb el metge Fayez Rashid Hilal, i actualment viu amb els seus dos fills, Bader i Baixar, a Amman (Jordània).[39]
Obres[modifica]
Khaled ha realitzat diversos escrits fruit de la seva activitat política com a conferenciant, tot i així, l'únic llibre que ha escrit és una autobiografia, que fou traduïda al català, que en el seu moment la catapultà internacionalment com a icona revolucionària. Convé destacar que tot i ser una autobiografia, només recull els seus primers 25 anys de vida: des del seu naixement fins l'alliberament de la detenció pel segrest del vol El Al 219. Originalment es va publicar en anglès a Londres en 1973, per l'editorial Hodder & Stoughton Ltd. i ISBN 978-03-401738-0-0, sota el nom My People Shall Live: The Autobiography of a Revolutionary.[40] El meu poble viurà. Autobiografia d'una revolucionària (editat per George Hajjar), Edicions Tigre de Paper, Manresa, 2014, ISBN 978-84-941664-2-6.
Presència en terres de parla catalana[modifica]
Fins a tres ocasions, se l'ha arribat a convidar per a fer xerrades en indrets dels Països Catalans, sense que totes elles s'acabessin materialitzant. Convé destacar que la seva presència ha estat motiu de controvèrsia, i ha donat fruit a pressions de partidaris i detractors, fins al punt d'arribar-se a denegar el visat d'entrada.
La primera vegada que s'esperava la seva visita fou en 2008 com a ponent d'una xerrada del Consell de la Joventut de Barcelona, un òrgan institucional vinculat a l'Ajuntament de Barcelona, i també patrocinada per la Diputació de Barcelona, l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d'Afers Exteriors i de Cooperació d'Espanya. Segons algunes fonts, la publicació d'un article del periodista Alfons Quintà en el Diari de Girona, denunciant la xerrada i condemnant l'activitat política de la ponent com a «terrorista», fou el detonant perquè es presentés una denúncia a la fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola, que acabaria amb la denegació del visat. D'aquesta forma, i davant del veto, la xerrada fou realitzada per Salah Salah, president del comitè de refugiats del Consell Nacional Palestí, mentre que les previsions per una posterior xerrada a València foren desestimades.[41][42]
La segona vegada fou la visita que va realitzar en març-abril de l'any 2017 per diferents localitats del País Valencià, gràcies a la invitació feta pel comitè BDS del territori. Concretament, Leila va realitzar xerrades en la Universitat d'Alacant (30 de març)[43] i en el barri de Velluters de la ciutat de València (1 d'abril).[44][45]
La tercera vegada fou un mes després a Barcelona per assistir com a ponent a una conferència de la Fira Literal prevista pel 14 de maig.[46][47] La seva presència va crear polèmica entre els sectors de la comunitat jueva i la secció municipal del Partit Popular. El 8 de maig, el regidor i el portaveu Alberto Fernández Díaz (PP) va manifestar el seu rebuig a la invitació, titllant a Khaled de «terrorista» i exigint explicacions sobre els 12.000 euros que l'Ajuntament de Barcelona va aportar a l'esdeveniment, juntament amb la cessió temporal de l'equipament municipal de Fabra i Coats, així com per rebre informació del cost de les banderoles publicitàries de la xerrada amb la seva imatge.[48] Tres dies després, l'11 de maig, la Lliga Internacional Contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA Catalunya) i l'organització B'nai B'rith Barcelona, van presentar davant del fiscal en cap de l'Audiència Nacional espanyola, Javier Zaragoza, una denúncia contra Khaled per tal que no li fos concedit el visat d'entrada en el territori de la Unió Europea.[49] L'escrit de denúncia sol·licitava l'obertura de diligències amb caràcter d'urgència a la vista de que «aquests fets podrien ser constitutius de diversos delictes incloent els d'integració en organització terrorista, col·laboració amb organització terrorista, apologia i enaltiment del terrorisme, finançament d'activitats terroristes, malbaratament de recursos públics i prevaricació».[49] No obstant això, la xerrada es va veure immersa en una vaga de fam que pròpiament es va iniciar el 6 de maig, després de la mort del primer vaguista palestí.[50]
L'acció va tenir cabuda en el marc de la Vaga per la Llibertat i la Dignitat en les Presons israelianes, que es va iniciar el 17 d'abril, la diada dels presos palestins.[50] La protesta fou iniciada per 1.500 presos, i és considerada com la més multitudinària de les darreres dècades, la protesta té com objectiu una sèrie de demandes com ara el final de les prohibicions de visites de familiars, rebre una assistència sanitària adequada, tenir accés a l'educació superior, el final de les cel·les d'aïllament, i el final de la detenció administrativa, així com el final de l'empresonament sense càrrecs previs ni judici.[51]
Impacte en la cultura popular[modifica]
- El curtmetratge documental Leila Khaled, Hijacker, dirigit per la palestina Lina Makboul i produït a Suècia en 2005 en anglès, explica la vida de Leila Khaled.[52] La pel·lícula documental fou estrenada en novembre de 2005 en el Festival Internacional de Pel·lícules Documentals d'Amsterdam.[53]
- Lèila és el motiu central d'un retrat fet exclusivament amb pintallavis, The Icon, que fou creat per l'artista Amer Shomali fent servir 14 colors i 3.500 pintallavis.[54]
- L'escriptor Chris Boucher va manifestar que per crear al personatge de Leela, una guerrera salvatge de la sèrie de televisió Doctor Who, es va inspirar en Leila Khaled.[55]
En la música[modifica]
- «Like Leila Khaled Said» és una cançó de The Teardrop Explodes, de l'àlbum de 1981 Wilder, de gènere romàntic dedicada a Khaled. El músic Julian Cope va manifestar que es tractava d'una cançó d'amor per ella "perquè penso que és molt bonica. Però sé que tot plegat és com una mala notícia".[56]
- El segon CD de l'àlbum de 2012 Psychedelic Revolution de Julian Cope s'anomena "Phase of Leila Khaled". El primer CD s'anomena "Phase of Che Guevara". Les lletres de l'àlbum contenen diverses referències a manifestacions polítiques, lluita armada i suïcides armats. El llibret d'acompanyament també conté una fotografia de Leila Khaled.
- «Leila Khaled» és una cançó de la banda de rock danesa Magtens Korridorer, la desena de l'àlbum de 2005 Friværdi.[57]
- El grup de hip-hop multiètnic Fun-da-mental menciona Khaled en la cançó «Mother India», del seu àlbum de 2010 Love India, que fou àmpliament distribuït en els Estats Units per Starbucks.[58]
- «Leila's Ballade» és una cançó del cantautor japonès Panta, de l'àlbum de 2007 Olive no Ki no Shita de. La lletra de la cançó fou escrita per l'ex-membre de l'Exèrcit Roig Japonès Fusako Shigenobu i la seva filla Mei Shigenobu.[59] En 2012, Khaled fou invitada a la cerimònia del 40è aniversari de la massacre de l'aeroport de Lod, una acció armada que fou portada a terme per un grup d'extrema esquerra japonès.[60] En la cerimonia el cantautor Panta va cantar la cançó "Leila's Ballade" (la cançó de Leila) davant de Khaled.[61]
Notes[modifica]
- ↑ En ocasió del primer segrest, Khaled prengué el pseudònim de la primera màrtir del FPAP.[1] Xàdia Abu Gazala morí el 28 de novembre de 1968, amb 18 anys, fruit d'una deflagració quan manipulava explosius a casa seva.[2]
Referències[modifica]
- ↑ «Revolució significa vida. Amb Leila Khaled / Fira Literal 2017 (48:21s)». YouTube.com, 15-05-2017. [Consulta: 17 maig 2017].
- ↑ «Remembering Comrade Shadia Abu Ghazaleh, struggler for Palestine» (en anglès). PFLP.ps, 04-12-2016. [Consulta: 17 maig 2017].
- ↑ «Biografía breve de Leyla Khaled (extractos)» (en castellà). Nodo50.org, 2008. [Consulta: 28 abril 2017].
- ↑ Aked, Hilary. «Leila Khaled: The woman behind the symbol» (en anglès). RedPepper.org.uk, 13-09-2012. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ «Leila Khaled, el meu poble viurà. Autobiografia d’una revolucionària». TigredePaper.cat. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ «Notorious Palestinian Plane Hijacker to Promote BDS in South Africa» (en anglès). Haaretz.com, 07-01-2015. [Consulta: 28 abril 2017].
- ↑ Khaled, 2014, p. 124.
- ↑ «19 atentados contra El Al en 17 años» (en castellà). ElPais.com, 28-12-1985. [Consulta: 24 maig 2017].
- ↑ Khaled, 2014, p. 33.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Schmitt, Paula «Interview with Leila Khaled: 'BDS is effective, but it doesn't liberate land'» (en anglès). +972 Magazine, núm. 17, 17-05-2014 [Consulta: 1 maig 2017].
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Bird, Kai. «7: Black September, 1970». A: Crossing Mandelbaum Gate: Coming of Age Between the Arabs and Israelis, 1956-1978 (en anglès). Londres: Simon & Schuster, 2010. ISBN 978-1-84737-933-7.
- ↑ 12,0 12,1 Khaled, 2014, p. 35.
- ↑ Khaled, 2014, p. 38.
- ↑ Khaled, 2014, p. 40.
- ↑ 15,0 15,1 Khaled, 2014, p. 55.
- ↑ 16,0 16,1 «Leila Khaled: in her own words» (en anglès). AvSec.com, 05-09-2000. Arxivat de l'original el 27/8/2008. [Consulta: 1 maig 2017].
- ↑ Khaled, 2014, p. 66.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Khaled, 2014, p. 67.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 Khaled, 2014, p. 87.
- ↑ 20,0 20,1 Khaled, 2014, p. 88.
- ↑ Khaled, 2014, p. 80.
- ↑ Prashad, Vijay. «Putting Palestine on the Map» (en anglès). Jadaliyya.com, 09-11-2012. [Consulta: 24 maig 2017].
- ↑ Khaled, 2014, p. 125.
- ↑ Newton, Michael. «Khaled, Leila Ali: kidnapper». A: The Encyclopedia of Kidnappings (en anglès). Ciutat de Nova York: Facts On File, 2002, pàg. 154. ISBN 978-1-4381-2988-4.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 «"I made the ring from a bullet and the pin of a hand grenade"» (en anglès). The Guardian, 26-01-2001. Arxivat de l'original el 29/6/2007. [Consulta: 1 maig 2017].
- ↑ MacDonald, Eileen. «Leila Khaled». A: Shoot the Women First (en anglès). Ciutat de Nova York: Random House, 1991. ISBN 0-679-41596-3.
- ↑ Oren, Amir. «Anatomy of a Prisoner Exchange» (en anglès). Haaretz, 20-10-2008. [Consulta: 6 juny 2016].
- ↑ Moon, Timur. «Leila Khaled hijacked by destiny» (en anglès). AlJazeerah.info, 17-10-2002. Arxivat de l'original el 20/8/2004. [Consulta: 1 maig 2017].
- ↑ Fernández, Antonio. «La comunidad judía de Barcelona se moviliza contra Colau por invitar a una terrorista» (en castellà). ElConfidencial.com, 28-04-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ «Flight crews and security» (en anglès). PBS.org. [Consulta: 11 març 2014].
- ↑ «06. September 2010 - Vor 40 Jahren: PFLP kapert vier Passagierflugzeuge» (en alemany). WDR.de, 06-09-2010. [Consulta: 12 març 2017].
- ↑ Vargo, Marc. «4: The Arab-Israeli Conflict and the Black September Organization». A: The Mossad: Six Landmark Missions of the Israeli Intelligence Agency, 1960-1990 (en anglès). Jefferson: McFarland & Company, 2010, pàg. 83. ISBN 978-1-4766-1966-8.
- ↑ «Hijack Story» (pdf) (en anglès). Arxius Nacionals del Regne Unit. [Consulta: 22 gener 2015].
- ↑ 34,0 34,1 «Something rotten in Sweden - Israel Opinion» (en anglès). Ynetnews.com, 11-03-2011. [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ «News» (en anglès). An Phoblacht, 01-10-2015. [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ «The activistocracy, Features, Governance» (en anglès). Infochangeindia.org. [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ «Página inicial FSM» (en portuguès). Forumsocialmundial.org.br. [Consulta: 9//10/2015].
- ↑ «PNN: Palestine News Network» (en anglès). PNN.ps, 24-10-2015. [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ «Interview by Sana Abdallah». United Press International, 21-07-2003. Arxivat de l'original el 3/9/2006. [Consulta: 3 setembre 2006].
- ↑ «Books» (en anglès). LeilaKhaled.Wordpress.com. [Consulta: 11 maig 2017].
- ↑ Quintà, Alfons. «Leila khaled, segrestadora i invitada oficial». DiarideGirona.cat, 2008. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ Quintà, Alfons. «Denegació de visat a la terrorista Leila Khaled». DiarideGirona.cat, 2008. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ Martínez, Concha. «Leila Khaled, Universidad de Alicante» (en castellà). AgendaFeminista.org, 17-03-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ «[València Acte polític amb Leila Khaled amb motiu del dia de la terra palestina]». Endavant.org. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ «“Dia de la Terra Palestina” amb Leila Khaled». Nodo50.org, 28-03-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ «La Fira Literal Barcelona 2017 tindrà la palestina Leila Khaled i el britànic Guy Standing». Vilaweb.cat, 05-04-2017. [Consulta: 10 maig 2017].
- ↑ «La fira Literal torna a la Fabra i Coats amb Leila Khaled i Guy Standing». Ajuntament.Barcelona.cat, 2017. [Consulta: 10 maig 2017].
- ↑ «Alberto Fernández (PP) demana a l'Ajuntament no donar suport a una fira amb la “terrorista” Leila Khaled». Vilaweb.cat, 08-05-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ 49,0 49,1 «Entitats contra l'antisemitisme porten als jutjats la presència de Leila Khaled a Barcelona». ElNacional.cat, 09-05-2017. [Consulta: 10 maig 2017].
- ↑ 50,0 50,1 «Leila Khaled announces open hunger strike for Palestinian prisoners as Catholic patriarch, international students fast in solidarity» (en anglès). Samidoun.net, 07-05-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ «1500 Palestinian prisoners launch largest collective hunger strike in years: Take action in support!» (en anglès). Samidoun.net, 17-04-2017. [Consulta: 9 maig 2017].
- ↑ Murphy, Maureen Clare. «Violence or nonviolence? Two documentaries reviewed» (en anglès). Electronic Intifada, 09-04-2007. [Consulta: 7 setembre 2007].
- ↑ «Hijacker» (en anglès). LeilaKhaled.com. [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ «Leila Khaled Portrait Made of 3,500 Lipsticks» (en anglès). Oddity Central, 21-03-2012. [Consulta: 1 agost 2014].
- ↑ Comentari al DVD original de promoció de The Robots of Death, el 5è capítol de la 14a temporada de Doctor Who (07m09s)
- ↑ «Wilder» (en anglès). ScreamingSecrets.com. Arxivat de l'original el 16/7/2004. [Consulta: 1 maig 2017].
- ↑ «iTunes - Everything you need to be entertained.» (en anglès). Apple. [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ Mitchell, Tony. Global Noise: Rap and Hip Hop Outside the USA (en anglès). Books.google.com, p. 60 [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ «ライラのバラード（英訳詩朗読）／PANTA-響 - 旗旗» (en japonès). Bund.jp. [Consulta: 1 agost 2014].
- ↑ «（明大）中東フォーラム2012―アラブ民衆蜂起とパレスチナ解放【ライラ・ハリドさん来日】 - 旗旗» (en japonès). Bund.jp. [Consulta: 1 agost 2014].
- ↑ «リッダ闘争40周年 ライラハリドさん来日 パレスチナ連帯京都WeekEnd 23» (en japonès). Bund.Sakura.ne.jp, 02-06-2012. Arxivat de l'original el 9/8/2012. [Consulta: 1 maig 2017].
Bibliografia[modifica]
- Irving, Sarah. Leila Khaled: Icon of Palestinian Revolution (en anglès). Londres: Pluto Press, 2012. ISBN 978-0-7453-2952-9.
- Khaled, Leila. George Hajjar (ed.). El meu poble viurà. Autobiografia d'una revolucionària. 1a edició. Manresa: Tigre de Paper, 2014. ISBN 978-84-941664-2-6.
- MacDonald, Eileen. «chapter 4: Leila Khaled». A: Shoot the Women First (en anglès). Londres: Random House, 1991. ISBN 978-0-679-41596-3.
- Snow, Peter; Phillips, David. Leila's Hijack War: From the day of the mass hijack to the day of Nasser's funeral (en anglès). Londres: Macmillan, 1970. ISBN 978-0-3300-2810-3.
- Tucker, Spencer. «Khaled, Leila». A: The Encyclopedia of the Arab-Israeli Conflict: A Political, Social, and Military History (en anglès). vol. I (A-F). Santa Barbara: ABC-CLIO, 2008, pàg. 575. ISBN 978-1-8510-9842-2.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leila Khaled |
- Leila Khaled a Internet Movie Database (anglès)
- Lloc web del documental Leila Khaled, Hijacker (anglès)
- Jadaliyya.com - Resistència i Revolució com a experiència quotidiana de vida: una entrevista amb Leila Khaled (2011) (anglès)
|
||||||
