Una soprano (o tiple) és la cantant femenina amb la veu més aguda, del la per sota del do central fins al do alt dues octaves per sobre del central, tot que algunes sopranos poden arribar a notes més agudes. Les sopranos tenen un timbre clar i brillant.
El terme també s'aplica a instruments en el cas que un mateix instrument es construeix en mides diferents que puguin sonar en tessitures diverses amb un timbre homogeni. En aquest cas el soprano és l'instrument de tessitura més aguda (fora dels casos en què hi ha un sopranino). Això es dóna sobretot en instruments utilitzats en el Renaixement i en el Barroc com la viola de gamba, la flauta de bec, etc. Actualment s'aplica al saxòfon.
Dintre de la veu de soprano trobem distints matisos, de manera que es poden classificar en diferents tipus, malgrat que les fronteres no són gens nítides i una mateixa soprano pot adaptar-se a diferents matisos o fins i tot pot evolucionar la seva veu durant la seva carrera lírica.
Soprano lleugera o de coloratura: Veu de gran abast en els aguts. La soprano lleugera posseeix una veu de gran nitidesa i agilitat que li permet grans ornaments, per exemple, refilar sense dificultat. Un exemple és la soprano lleugera francesa Natalie Dessay com a Morgana a l'Alcina de Georg Friedrich Händel.
Soprano lírica lleugera: Veu intermèdia, capacitada per a escometre gran part dels papers de soprano lleugera i lírica. Resulta menys àgil i aguda que la lleugera, però com a contrapartida, té una zona més reduïda en els greus que la lírica. Un exemple de soprano lírica lleugera és Sumi Jo com la Reina de la Nit en La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart.
Soprano lírica: Timbre més lleuger i amb un estil més cantabile que la mateixa soprano lleugera. A més, també assoleix major expressivitat i volum. Com a inconvenient, manca d'aguts tan ferms. Sovint les partitures per a soprano són les destinades a soprano lírica. Un exemple de soprano lírica és Montserrat Caballé.
